|
cromets #d'articles
|
|
Diumenge, 22 de setembre
cromets 8:47 a. m.SERGI PÀMIES El Fòrum y los 'kleenex' Contaba Joan de Sagarra en su horma del jueves que ha recibido la proposta de programa del Fòrum Universal de les Cultures junto con una carta que le invitaba a opinar sobre el evento. Yo también, así que al grano. Tras leerla detenidamente (o sea: deteniéndome una y otra vez a causa de la estupefacción que me provocaba el texto), creo que sería bueno que los agraciados con este paquete nos organizáramos en plataforma de damnificados. Una vez iniciada la lectura, tuve que apelar a mi patriotismo para no abandonar. Hasta entonces, solía defender el Fòrum. Cuando se repite que no se sabe qué es, solía responder que sí: es un jolgorio que nos mantendrá ocupados mientras se completa una mutación urbana con aspectos tan positivos como la reurbanización de una parte de nuestro territorio. Eso era antes de leer la proposta, claro. De ahora en adelante, y una vez cumplido mi deber de ciudadano en forma de artículo, optaré por un escéptico y abstencionista silencio. Una buena noticia: la propuesta mantiene la ambigüedad que, desde siempre, se ha atribuido al Fòrum. Con la excusa de que se trata de 'algo nuevo', el suspense continúa. Eso está bien, aunque sólo sea para mantener la tensión dramática que todo cuento necesita. En el caso de los JJ OO, la tensión se centraba en una duda: ¿sabremos organizarlos? La respuesta fue sí, así que, pese a las reticencias, no descartemos que el Fòrum sea un éxito. A cambio, sin embargo, es indispensable que no se repartan propuestas perturbadoras como la que ha llegado a mis manos. Sus redactores te quitan las ganas de creer en el invento. Apelan al espíritu de diálogo, pero lo lastran con una camelística que sabe a bromuro. Recuerda aquellos cine-fórums de los setenta en los que, para poder ver una película húngara muda, tenías que soportar a los organizadores, que te pegaban una paliza plagada de retórica izquierdista (¿eran los organizadores de cine-fórums los mismos que dirigen el Fòrum?). El nivel literario del texto se sitúa entre la prosa de instrucciones de uso para jarabe, una resolución de comité central de partido eurocomunista, un libro de autoayuda y la traducción de un manual de DVD. Hay, eso sí, promesas cuantitativas. Ejemplo: en los congresos adosados al Fòrum participarán 55.000 personas. También se dice que habrá un apartado titulado Escoltar el mar, que abordará el concepto de mediterráneo como metáfora. ¿Incluirá una reflexión sobre por qué, cuando llueve, la mierda flota durante días en nuestras olímpicas playas? El Fòrum también reflexionará sobre la vida urbana. Pero cuidado: si hablamos en serio de la vivienda, la atención social, la participación de los ciudadanos sólo podrá ser radical, así que no se quejen luego si alguien manifiesta su cabreo y se pinchan algunas ruedas de coches oficiales. También habrá un speaker corner, esa especie de chiki park para adultos exhibicionistas. Ignoro si será una esquina de ángulo recto o si respetará la aportación del chaflán, convertida ahora en grúa corner recaudatorio. Y habrá fiestas, exposiciones, gastronomía y un ambiente tope guay en el que podrán convivir la artesanía y el baile. ¡Ah!, y no se lo pierdan: espectáculos de Peter Brook y Pina Bausch, esos chicos que nunca hemos visto. En el fondo, la Administración sigue apostando por la concentración y, como apuntó De Sagarra, tira de talonario y de agenda. El invento, pues, será una suma de Grec, fiestas de la Mercè, Sónar, Fiesta de la Diversidad y carrusel de la Guardia Urbana, todo culminado con el piromusical de rigor. ¿Tiene sentido este pollo? Puede que sí. Al fin y al cabo, aunque sólo sea para que la gente se divierta, ya merecería la pena invertir en una juerga así, aunque podríamos ahorrarnos el armamento teórico. El problema de estos eventos aparece cuando te preguntas si podemos permitírnoslos y por qué el Ayuntamiento prefiere los golpes de efecto al goteo constante perdurable. Sobre el papel, el Fòrum es, además de una oportunidad para hacer mucho ruido, un compendio del espíritu de un equipo municipal que lleva años gobernando y argumentando, sí, pero no siempre de un modo convincente, sobre todo a los que sospechamos que se trata, pese a su indiscutible lado bueno, del enésimo despilfarro bienintencionado. ¿Es demagógico hablar así? El contenido de la proposta también, por más que se perfume de fragancias multiculturales. Y mientras tanto, a la espera de esta explosión dialogante y festiva, nuestras calles acogen otros ejemplos de desconcierto creativo que no sé si son compatibles con tanto boato. En estos días, me he tropezado con varios vendedores de kleenex. En Via Augusta / Vallmajor hay un jubilado que coloca su mercancía. Acompaña su producto con unas fotocopias de poemas de Lorca adaptadas a su jovial modo de ver la vida. Cuando ha recaudado el dinero para comer, se marcha con su dignísima pobreza a cuestas. En General Mitre / Escoles Pies, una rumana malvive intentando sacar adelante a un bebé al que, entre bocinas, suele cantar nanas gitanas. En Muntaner / París hay un hombre que, según me contó, está enfermo de los nervios y del estómago. 'Ni puedo comer mucho ni puedo dejar de comer. Tengo que comer poco y muchas veces', me dijo. Quizá el problema sea que el Fòrum intenta hacernos comer demasiado durante un tiempo excesivamente breve y que algunos preferimos la táctica del vendedor de kleenex: menos cantidad y más a menudo. (el pais, 21 -9-02) Jordi Llovet ( el país/ quadern/ 12-9-02)
cromets 2:47 p. m.LES MÀSCARES DE PESSOA L’aparició, en quatre volums, de bona part de l’obra ortònima de Fernando Pessoa i dels seus heterònims més assenyalats – Alberto Caeiro, Àlvaro de Campos, Ricardo reis – a la prestigiada editorial Quaderns Crema, és un esdeveniment literari per la mateixa importància dels originals i de les versions catalanes, i , més encara, atès el migradíssim, anorèxic panorama literari de la rentrée. Encara no s’ha fet l’estudi que vingui a dir que la principal raó per la qual no tenim una prosa catalana de patent resideix en el fet que els nostres escriptors a penes han sentit a parlar, als carrers de les ciutats i encara menys al camp, el català que parlen el que encara el parlen d’una manera genuïna: no tenim una bona prosa, bàsicament, perquè els escriptors han perdut l’oïda, o perquè els sembla que els continguts són prioritaris en el moment d’escriure. Recordem el mot de Valéry: en matèria literària, el fons no té mai la supremacia; la forma hi és sobirana; allò que no porti la matèria verbal, ella mateixa, no ho porta res ni ningú en un full escrit o un vers dit en veu alta. Direu: ¿I això ve a tomb quan es tracta de ressenyar els quatre volums de Pessoa indicats a la fitxa impertinent que clou aquestes ratlles? (Tant de bo als diaris es poguessin fer articles sobre literatura amb motiu de la literatura, i no d’un llibre!). Plenament hi ve: perquè una de les grandeses de Pessoa i dels heterònims seus radica en el fet que l’escriptor portuguès – un cop es va instal.lar a Lisboa, no va bellugar-se’n mai més; un altre cas de persona antiambulant – no es va inventar solament els seus ad làteres per mor d’originalitat o de simpatia amb els escriptors que ja ho havien fet abans, sinó que va fer-ho per reninciar a posseir sempre la mateixa veu. No per renunciar a tenir cap veu, que no és el cas, sinó al contrari: per multiplicar la pròpia veu en tots els altres que es va inventar. En aquest sentit, Pessoa portava al súmmum una tirada que venia de prou lluny: és pròpia, almenys, de la tradició europea des de la crisi del Romanticisme. Contra la idea que som o podem arribar a ser, una persona amb cap i peus, o, com també es diu, tots d’una peça, aquesta tradició esmentada no para de segregar escriptors- succeix en els que escriuen, més que en els músics i els pintors – que renuncien voluntàriament a constituir una existència i una essència ùniques i perfilades. Cert que ja Racine ( o potser un dels personatges seus) havia dit “ je sens deux hommes en moi”; però sembla clar que cal esperar els romàntics del tombant de segle (XVIII a XIX, s’entén), com veure com proliferen, explícites, les manifestacions i confessions que apunten decididament a la dissolució del jo; o, en d’altres casos, com és el de Pessoa, a la seva multiplicació. Keats afirma en carta de 1818 a Richard Woodhouse que no té identitat; i quasi s’hi complau. Hölderlin lliura la salut espiritual als déus de Grècia (¡què podien fer-ne, ells?) per pura congruència: si els déus s’han amagat, ¿qui serà capaç de fer-se home?; els simbolistes francesos, més a l’ombra de Novalis que no es diu, es dissolen colpits a mitges per les múltiples impressions de la ciutat i per la ufana de símbols que equivoquen: recordem el que deia Mallarmé en parlar del seu projecte literari: “S’hauria de ser no-sé-qui per fer això”, o la famosa dita de Rimbaud “Je ets un Autre”; Emily Dickinson ho escriurà ben clar: “How dreary to be Somebody”, “Que lúgrubre, ser algú”. Més endavant, ho dirà Woolf, a les pàgines d’Orlando: “ Si hi ha, posem, setanta-cinc temps diversos que bateguen en l’ànima simultàniament, ¿quantes persones diferents no hi haurà – Déu ens ampari! – que viuen , en un o altre temps, en cada esperit humà?”. Rilke basa els seus Quaderns de Malte en la mateixa suposició: essència, no en tenim en vida, i portem sempre posada una personalitat, com una màscara que, per raons d’higiene, uns ens canviem més que els altres. Més enllà de Pessoa, com si la malura fos del segle XX, Musil presentarà en la seva novel.la llarga un home sense qualitats – com ara l’extrem oposat de la integritat goethiana-; Thomas Mann escriurà les Confessions de Fèlix Krull per desfer-se irònicament, sota la pell d’un impostor, la gran enteresa guanyada a cops d’introspecció ignasiana, calvinista i tot, a La muntanya màgica i el conjunt de la seva obra seriosa; Kafka es perdrà pels camins que van de l’ésser a la lletra: “Escric diferent de com parlo, parlo diferent de com penso, penso diferetnt de com hauria de pensar, i així successivament fins a la més profunda obscuritat”. De la pregunta que es va fer Montaigne, “Que suis-je?” vam passar, per bé o per mal, a una altra de molt més enrevessada: “Est-ce que je suis?”. Pessoa, tot i que aquest nom vol dir persona ( o justament per això, si hem de fer cas a l’etimologia), pateix del mateix mal, i potser va ser el poeta dels temps ja anomenats que va portar més lluny, fins ales darreres conseqüències, aquest eclipsi d’ell mateix com a escriptor perquè sorgís, d’aquest esvaïment, d’aquest disgregament, una obra extraordinària, de les més emblemàtiques de la nostra època ( ¡som ecara a la mateixa?), bastida sobre les runes de la personalitat, edificada sobre les restes escampades de Ser Un. Començant per aquell que es diu com ell mateix, Fernando Pessoa, i seguint pels incomptables heterònims, entre ells Caerio i Ricardo Reis, l’escriptor portuguès es desdibuixa com a integritat, s’esmicola com a persona, i deixa néixer veus diferents; i, alhora, la multiplicació de les veus es converteix en la garantia màxima de la disgregació de si mateix. (Només cladrà comparar aquesta obra en vers amb algunes de les manifestacions assagístiques de l’autor: “No sé qui sóc ni quina ànima posseeixo.... em sento múltiple...¡Sigues plural com l’univers!... l’autor humà d’aquests llibres no coneix en si mateix cap personalitat” (Textos generals sobre l’heteronímia, 1915?). Poser el poema “Tabacaria – que Sala-Sanahuja tradueix, i és lògic, com l’estanc, però equival, de fet, a aquelles botigues que hi havia arreu, també al país, en què el tabac feia costat a les llaminadures, els diaris, les espardenyes i les cintes de colors-, potser aquest poema-emblema de les intencions de Pessoa és la peça més clara per entendre això que hem dit: “¡Ser el que penso? Em penso ser tanta cosa!” “¿Creure en mi? No; ni en res” “Quan em vaig voler llevar la màscara, la tenia enganxada a la cara”. D’aquesta desconsideració lúcida vers si mateix a la proliferació de veus i d’escriptures, només hi ha un pas: “De l’amargura del que mai no seré, en resta la cal.ligrafia ràpida d’aquests versos, pòrtic fendit vers l’Impossible”. Cal repetir-ho, i ara amb un argument de més a més: és un esdeveniment que Quaderns Crema i Joaquim Sala-Sanahuja ens hagin donat, de cop, quatre dels més importants pessoas; perquè només així, plegades però diversificades les veus de tants Pessoa- a cadascú la seva veu; i no-res en la suma de totes elles- som capaços de copsar la intenció severa, honestíssima es diria, que l’escriptor tenia al pensament quan va inventar-se aquesta manera insòlita, inèdita gairebé, d’expressar-se o fer-se objecte. I tornem a allò que dèiem: ja és una gran lliço per a la literatura catalana l’existència d’escriptors, originals o en traducció, que s’han expressat amb una veu inconfusible: Auden, cavafis, Gil de Biedma, Ferrater. Però constitueix encara una lliçó més gran obrir les pàgines d’un sol autor que va abolir tota possible integració com a persona, practicant, amb excel.lència, el joc pertorbador d’esbarriar-se en veus diverses. Es com si hagués volgut assabentar-nos que la veu d’un poeta trascendeix i sobreviu al fortuït miratge de la personalitat i de la glòria. Queda el poema, veu arcaica, entre les ombres indestriables dels cognoms. Poemes de Fernando Pessoa; Poemes d’Alberto Caeiro; Poemes d’Alvaro de Campo; Poemes de Ricardo Reis. Fernando Pessoa. Traducció de Joaquim Sala- Sanahuja. Quaderns crema. 4 Volums. Edició Bilingüe. enllaços a la seva obra: Textos de Fernando Pessoa(1888 - 1935) Antonio Tabucchi: El hilo del desasosiego biografia i poemes heterònims més enllaços |
|